Després d'uns mesos interessants, de vivències inoblidables, de conèixer un ventall de persones amb les que he compartit moments fantàstics. Companys, tots companys i també amics!!!!
He sentit propers a molts dels docents que han compartit amb nosaltres el seu saber, intercanvis molt interessants i situacions plenes d'anècdotes que recordo amb emoció i que espero continuar sentint el curs vinent.
Agraeixo al destí aquell dia, on al obrir l'ordinador, buscant quelcom per fer va sorgir" La universitat de l'experiència".
Tot està resultant molt millor del que mai havia imaginat. A partir d'aquell moment he tingut experiències meravelloses i sorprenents, relacions d'amistat, intervencions en públic, treballs amb col·laboració..... Qui m'ho anava a dir !!!!.
Ara l'estiu, amb tot el que representa de lúdic, descans plàcid i sortides a la platja, al nostre petit refugi, on tan be estem i que compartim amb il·lusió amb fills i germans!!!
Preparant un viatge a la nostra segona pàtria, Sant Sebastià, el país basc!!!
Un molt bon començament!!! Una visita a casa nostra d'alguns companys d'universitat, ho vam passar molt be, rient i recordant anècdotes de tot el viscut. Planejant sortides de tan en tan, per no perdre "pistonada", a espectacles, nits de música en viu, sant Fermin a la casa de Navarra.......
Però ja ho diuen, a vegades proposem i planegem sense pensar que hi ha el destí que te uns altres plans.
El primer que teníem a la vista, el cinc de juliol, era un casament, el germà del meu marit havia decidit oficialitzar la seva unió amb la seva parella, una petita festa intima i molt agradable on compartíem junts amb part de la família i amics, després de molt temps que no ho fèiem per motius de viatges i de dificultats per coincidir.
Dinàvem tranquils i molt alegres quan de sobta una trucada de telèfon va trencar la màgia !!!
-Roser, el pare està a urgències, te una oclusió intestinal de pronòstic molt greu i amb poques possibilitats de sortida, a la seva edat, ja molt avançada, i com a possible solució, una intervenció quirúrgica a vida o mort!!!.
Sortim corrent cap l'hospital !!! Penso que he d'anar a acomiadar-me del meu pare, tota la resta queda en segon terme.....
Arribem i ens comuniquen que li han consultat a ell, als meus germans i la meva mare el que volen fer, deixar-lo tranquil·lament que el cos decideixi o la operació. Ell ha dit que endavant, que s'opera i que sigui el que hagi de ser, i els demés han restat conformes, com no!!!! Ell te clar que vol lluitar i que potser sigui o potser no, la seva hora.
Moments molt durs, ell 92 anys i la mare 89 anys i l'angoixa d'un pronòstic incert!!!!
Surt de la intervenció!!!! Tres dies de Uci, passem a planta i molt lentament es va recuperant amb diferents moments de dubte.
Me'n porto la mare a casa i durant mes i mig, baixem dia rera dia a l'hospital, alguns cops tenim el dubte de trobar-lo al arribar, sort que hi ha el meu germà i la meva cunyada que també dia rera dia estan a primera hora al hospital, ja que viuen a prop, ells ens passen el "parte" diari, per cert cada dia millor i així hem anat esgotant el mes de juliol i part d'agost.
A primers d'agost, anem amb la mare d'urgències al traumatòleg, li fa molt mal la cama dreta i cap calmant ja li fa efecte, suposem que tot el trasbals dels últims dies ha empitjorat un dolor que ja feia uns dies que no es calmava i pel que els dos havien baixat a urgències aquell dia 5 de juliol. El pare només tenia una molèstia al ventre i una inflamació sospitosa, però realment la mare, en aquell moment era la que mes ens preocupava, amb aquell dolor intens que no la deixava donar un pas, els dos vivien sols llavors i vam considerar que era millor que els fessin una ullada, els va baixar el meu germà. El diagnòstic del pare, va deixar per mes tard, el problema de la mare, a la que van punxar un calmant.
Evidentment quan el pare va millorar, la vàrem dur al especialista, on ens van demanar fer-li probes de tota mena, i alternàvem les baixades al hospital amb visites al radiòleg i a tots els especialistes que ens poguessin ajudar al diagnòstic, el mes aviat millor.
Amb tot el patracol a sobre anàrem a cercar la opinió de l'especialista.
Diagnòstic, pròtesis de genoll desplaçada i programació d'intervenció per recanviar-la a primers de setembre !!!!
Evidentment ni viatge a Sant Sebastià, ni platja compartida amb ningú, de moment!!!!
He de dir que em sentia be, que no pensava que era una mala passada tot el que anava venint, que moltes de les coses que estaven passant eren producte d'un destí que feia dies, inclús anys que avia fet que prengués unes decisions, i que aquelles decisions, ara donaven el seu fruit, un treball d'auxiliar de clínica a un soci-sanitari, la mateixa universitat amb assignatures sobre les emocions, el treball que vam presentar un grup de companyes i jo.... Tot m'estava ajudant a assumir una situació gens esperada i que ja havia intuït que potser algun dia arribaria però fins ara estava sent molt mes complicada del que mai havia pensat.
El meu pare va sortir del hospital força mes recuperat del que inclús els propis metges i nosaltres havíem pensat mai, tenia un ànim i unes ganes de viure que ens deixaven perplexes, la seva dependència d'una bossa externa ens pensàvem que seria quelcom quasi insuperable per algú que tota la vida havia sigut molt aprensiu i bastant hipocondríac, res de res, ho està superant força be, ell fa la seva higiene i jo només la part mes complicada que ell ja es molt difícil que faci. També els meus germans han estat amb mi aprenent com fer els canvis i quan ell va venir a casa, el meu marit i jo vam fer una escapada al nostre petit paradís.
Es fantàstic tot el que el meu pare m'ha transmès aquests mesos, tinc millor sensació al cos que el que m'haurien donat les millors vacances a on fos.
L'u de setembre van operar la mare del genoll, intervenció complicada que també ella està superant mica en mica però lentament, molt lentament, va perdre molta sang i li van transfondre cinc bosses, tot això i un caràcter força pessimista fa que costi una mica mes el transcorre diari, agafa atacs d'angoixa i es desespera ja que sempre ha sigut una dona molt independent, tenir que estar amb nosaltres i sentir-se depenent no li agrada, ella voldria que tot anés mes ràpid però de moment va a poc a poc.
Durant el temps que ha transcorregut des de el començament del relat, hi ha hagut paral·lelament, l'ingrés del meu cunyat, un home molt jove, 56 anys amb una malaltia degenerativa neuronal. Una lluita constant de les seves ganes de viure, contra un destí implacable que el duia des de fa quatre anys inexorablement cap un final que ningú volíem i que malauradament vèiem que s'acostava. Un home bo, sensible i estimat per tots, un home que sempre estava disposat a ajudar, un home que al final ens ha deixat, que ja no ha pogut seguir mes el camí al costat dels que tan han lluitat per ell, especialment la seva companya, la meva germana, que fins al final, ha tingut l'aler que a ell ja li faltava i l'esperança de que potser encara hi hauria una mica mes de temps. Juntament amb el seu fill han estat al seu costat, ell ha marxat ple d'amor i sempre el recordarem, els seus fets, la seva música preferida. ens transporten a molts moments màgics on ell es pressent.
Be, estem a la tardor, estic trista per la pèrdua, però se que ell esta descansant i que ja no es podia fer mes.
Els meus pares encara tenen coses que fer en aquest mon i fins que el destí decideixi els tenim al nostre costat, la vida continua amb moments de tot.
Nosaltres hem passat uns mesos durs i a la vegada amb una sensació de tranquil·litat per com han anat passant les coses, uns moments de grans emocions oposades, des de la por a l'esperança, des de la esperança al pessimisme, des de la tristor a la confiança, des de la confiança a l'amor i la reconciliació i l'admiració i,i,i.........Molts sentiments, emocions i sensacions, d'un estiu diferent!!!!
Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada