Estem a prop de Nadal, festes a les que no soc gens aficionada, festes que em fan estar mes trista que contenta, festes que desitjo passin ràpid, festes de consumisme i soledat , festes que em produeixen sentiments oposats.
A vegades, he intentat recordar que va passar, en algun moment de la meva vida, que ha desencadenat aquesta sensació. Fins ara no he trobat cap episodi destacable i hi penso sovint.
Quan era petita, com a la majoria de llars, fèiem el pessebre, sopars, dinars, reunions familiars. nadales i rialles, carta als reis i totes les tradicions amb les que hem crescut, moltes famílies.
Jo anava a una escola religiosa i evidentment els costums que es seguien, eren catòliques, apostòliques i romanes, evidentment ens transmetien els seus "valors" i "tradicions".
Totes les famílies del meu entorn, encara que no eren practicants, els grans no anaven ni a missa, però a nosaltres ens hi feien anar, seguien els signes cristians i catòlics del moment. que era el que tocava.
Ara, quan faig memòria, em passen per davant, com una pel·lícula, alguns episodis curiosos i contradictoris, en el moment de decidir escriure aquest relat, han aparegut en el subconscient, històries fosques que vaig viure, de les que no estic gens orgullosa.
Ara que penso, jo estava molt en contra del que vivia durant aquestes dades al col·legi, però mai em vaig revelar, mai vaig fer res per intentar canviar les injustícies que es produïen, o potser si no canviar, potser preguntar perquè?? I a mes jo, encara sentia que hi contribuïa.
Quan arribaven les dades properes al Nadal, les monges ens demanaven que portéssim; arròs, sucre, llegums, xocolata i torrons, feríem lots per les famílies mes necessitades, fins aquí, res a dir, al contrari, unes famílies que teníem la sort de estar en millors condicions, ajudàvem a que altres passessin unes millors festes!!!! (En aquests moments, moltes famílies mengen gràcies a la solidaritat de molts voluntaris que durant l'any i amb " la gran recapta", intenten remeiar en part els moments tan dur que estem passant).
Però en aquells moments alguna cosa no estava clara per mi, les monges pregonaven, " Que tu mano derecha no sepa lo que hace la izquierda".
Però arribava l'últim dia de classe del desembre i es feia una gran festa al col·legi.
Dinar de germanor, la coral i exposició de treballs de Nadal, mes tard, tots reunits al gran saló, nosaltres vestides de gala. La "madre" superiora , totes les monges de direcció i el capellà estaven en una gran taula presidencial, dalt del escenari, nosaltres totes a baix, com veient una obra de teatre, s'obria la porta principal i en filera i amb un uniforme blau, diferent al nostre, anaven passant unes nenes com nosaltres, pujaven les escaletes del costat i anaven recollint uns lots que nosaltres, "les nenes riques" donàvem a "les nenes pobres", que feien classe en un petit annex, darrera l'esplèndid edifici de Gaudí, que no es barrejaven amb nosaltres, ni tan sols al pati i que davant totes nosaltres, recollien la caritat de les riques.
No em quadrava, em semblava una gran farsa, em sentia malament i no sabia per que, si ho comentava a casa, no rebia una resposta que em fos satisfactòria, va ser el primer gran engany del que era conscient, els adults deien una cosa i feien un altre i per a mi era molt dur veure la cara d'aquelles nenes recollint la nostra caritat, mentre per nosaltres era un espectacle.
Decepció i injustícia, jo era petita però ja vaig veure que no per fet ser adults, podies creure el que deien, em vaig tornar una nena desconfiada i interiorment decebuda, recordo que això que em passava quan li comentava a algú, ningú em feia cas i deien no et preocupis per això, per sort a tu no et falta res. Què vol dir que a mi no em falta res??? Perquè aquelles nenes, a les qui els mancava tot, havien de desfilar davant nostre com si tinguéssim que perdonar-les hi la vida???
Segurament, cada any era la mateixa història però se que va haver un, aquest que descric, que va ser el detonant de la meva revolta interior.
Amb els anys no m'he perdonat que, sent conscient de tot això, mes aviat o mes tard no hagués fet alguna cosa per comentar-ho amb alguna monja, segurament sabia que estava mal fet, però em faltava força, decisió per enfrontar-me, o no se ben be que.
Ara se que em va afectar, ho se i forma part d'un dels records desagradables de quan era una nena.
Sempre es parlava de que el Nadal era temps de felicitat, temps on tothom estava amb la família, temps on es gaudia de bon menjar, regals, roba nova,"per Nadal qui res no estrena, res no val". Ens deien que per Nadal s'havia de ser solidari, que tothom havia de tenir un sostre i l'escalfor d'una llar i una família.
Molt aviat vaig saber que això no era així, que hi havia qui no tenia ni llar, ni família ni un bocí de pa per dur-se a la boca, així, què m'estaven dient? Quin mon era aquell?
Recordo que teniem un treballador que vivia sol, que no es parlava amb la família , que sempre anava de fonda en fonda menjant el que bonament podia, era un home savi, coneixia molt de la nostra història, havia treballat abans en una llibreria i s'havia empassat tot el que queia a les seves mans, això va ser abans de la guerra civil i quan anava a la botiga, on els meus pares havien muntat un negoci de marroquineria i on ell va continuar treballant, m'explicava tantes històries que jo no entenia a les hores!!!! Estaven plenes d'aventures, aventures i fets reals, em parlava de llibres prohibits, impremtes camuflades i clandestinitat !!!
Mes tard m'he anat adonant de que es tractava, llavors per mi tot era un conte, no tenia ni idea de qui era Franco, que era la república i que volia dir feixisme.
Un Nadal, quan devia tenir uns deu anys, vaig parlar amb els meus pares, volia que aquell home que estava sol, en unes dades tan significatives, vingués almenys a dinar amb nosaltres, no podíem permetre, segons els nostres principis, que no estigues en família o sota un sostre.
Que vaig dir!!! Nena, tu estàs boja? Un home que està mig malalt, que beu i passa el dia al carrer. Com vols que fiquem un home així a casa???
Crec que no vaig entendre res, precisament, per això volia que vingués a passar el Nadal a casa, per que li mancava el mes essencial, es això el que jo pensava que s'havia de fer, no deixar ningú al carrer en un dia com aquell i menys si el coneixíem, era una persona, era un d'aquelles persones que no gaudien del que nosaltres gaudíem i que segurament no es menjaria un plat calent per Nadal.
Mentre sopàvem, dinàvem i cantàvem hi havia qui plorava i patia fred i gana i nosaltres no fèiem res ni per una sola persona !!!!
Ara no puc tornar enrere, se que aquelles situacions i el rastre que durant molts anys van deixar en mi, poden tenir a veure amb les meves sensacions d'ara, any rera any acceptant aquelles injustícies i sense esma per dir res, acceptació sense lluita i el pòsit que ha deixat en mi.
L'ACCEPTACIÓ.
