Mes tard els aconteixements no els vaig controlar com creia i això va ajudar a que m'adones que l'ofici de viure es quelcom mes del que podem organitzar, per molt empeny i il·lusió que hi posem.
El pare se'n va sortir i realment ha estat un any feliç i dur però que agraeixo que hagi sigut així, m'ha fet créixer molt, penso i asseguro que mes del que mai hauria cregut.
Tinc sempre un setè sentit que m'alerta de que hi ha alguna cosa que no va be, el fet de la falta de control de les situacions que se'm van presentant i que allò que JO vull, no va pel camí traçat en un moment donat, em va produir molt Estres, sentia que tot queia al meu voltant i aquesta sensació va començar a ser tan dolorosa, que creia que no me'n sortiria mai i que era el final....de seguida que vaig ser conscient vaig fer la trucada necessària i la Rosa i jo, després d'uns dies, vam esbrinar el que passava i que jo sospitava però no podia o volia veure.
Escoltar al meu voltant, prendre les decisions consensuadament, no pensar que soc imprescindible, no buscar culpables, fer una introspecció i reconèixer que les decisions precipitades no duen enlloc i deixar que tot passi per davant del que puc assumir, fa que no pugui amb la responsabilitat que prenc i adonar-me, em fa sentir malament.
Acceptar la duresa de la situació, saber que tothom te dret a fer la seva vida i no prendre un rol que ningú m'ha demanat, això es una lliçó de vida que m'ha fet créixer de cop i ha deixat la porta oberta a que estigui preparada per fer-ho quan es presenti una situació que em superi, comprendre que a la vida, no importa els anys que tinguis, tot t'ajuda a aprendre i a créixer.
Estic vivint un pressent on hi caben forces coses, puc fer el que m'agrada, tenir el meu temps per cuidar i també per aprendre, repartir entre els meus allò que puc i vull donar, tenir cada dia una cosa bona que agrair-me i ser tot lo feliç que el meu entorn i jo, em dono!!!!
Aposto per créixer molt encara!!!!!!
