Quina es realment la explicació, la definició quan diem que estem amb un atac d'ansietat?
Quin es el punt de partida i quina es realment la causa de sentir aquest malestar inexplicable?
Malestar que obnubila la ment , que redueix a la persona que la pateix a una soledat que no millora ni estan rodejada d'un munt de gent, que fa que perdem la capacitat de trobar explicacions, que fa que tot el que succeeix al nostre voltant ens sigui indiferent i que res del que en mols moments em aprés sobre sentiments, resiliència i teràpies recurrents durant un munt d'anys, ens sigui eficaç.
Arribo a la conclusió que les persones que vivim tan intensament tot el que ens succeeix a la vida i que posem majoritàriament per davant els sentiments, ens fa ser emocionalment febles, que una petita contrarietat, una baixada del control, perdre el que ens dona un cert confort en els nostres organigrames de vida, ens desmunta tot el que ens protegeix i que sense adonar-nos, hem construït al nostre voltant per protegir-nos. Per la petita escletxa que es produeix en la cúpula que hem construït, entren les pors, les inseguretats i allò amb el que portem una vida lluitant i que crèiem que havíem controlat, que estàvem convençuts que no tornaria a succeir i que ens troba una i un altre vegada amb la guàrdia baixa.
Tot el que ens passa, segur que es per créixer, de tot se'n treu un profit o un aprenentatge, segur que deu ser així i jo en tinc un munt d'exemples, però el dolor i la impotència que es sent quan vius un episodi com aquest, que dura i dura i pel que finalment has de buscar crosses, a base de medicaments per aixecar el cap, quan sents que t'enfonses en un pou sense fons, te per mi una explicació poc real.
No vull, no puc i em revelo a sentir aquest dolor i a creure que alguna cosa amagada dins meu te aquest poder sobre mi, sentir que en qualsevol moment s'apodera de la meva voluntat i que quan mes em nego a acceptar que esta aquí amb mi, mes mal em fa i mes em costa trobar com lluitar per controlar o superar o simplement acceptar que està passant. Se que si he sortit altres cops també ho faré ara, sempre busco ajuda, mai em rendeixo a la fatalitat però el mes difícil per mi es l'acceptació de estar en el moment feble i que he de viure amb tranquil·litat aquest episodi, sentir, patir, plorar i deixar que el meu organisme faci un camí natural, però de nou un impediment que encara no se com es diu, que he d'analitzar, em fa sentir realment malalta i aquest serà ara el meu pròxim objectiu, saber acceptar tot el que ve, deixar que passi i trobar com ajudar-me a superar-ho.
Analitzar el que em passa i com donar la volta a les coses per que una emoció negativa esdevingui una positiva, saber que tot ve d'episodis, vivències i moments que han creat en nosaltres un mimetisme amb altres episodis del dia a dia que ens transporten a d'altres moments dolorosos que no tenim superats.
Quan superaré aquesta nova recaiguda, es segur que serà un pas mes a trobar a felicitat del moment i sumar-la a tants d'altres moments felices que fan de la meva vida un recull de vivències que valent molt la pena viure.
