Aceptació

Ja fa uns quants dies, hores, moments.... Des de l'últim escrit que vaig publicar. Fins ara no he tingut la necessitat de tornar a abocar les meves experiències de nou.
Estem a prop de Nadal, festes a les que no soc gens aficionada, festes que em fan estar mes trista que contenta, festes que desitjo passin ràpid, festes de consumisme i soledat , festes que em produeixen sentiments oposats.
A vegades, he intentat recordar que va passar, en algun moment de la meva vida, que ha desencadenat aquesta sensació. Fins ara no he trobat cap episodi destacable i hi penso sovint.
Quan era petita, com a la majoria de llars, fèiem el pessebre, sopars, dinars, reunions familiars. nadales i rialles, carta als reis i totes les tradicions amb les que hem crescut, moltes famílies.
Jo anava a una escola religiosa i evidentment els costums que es seguien, eren catòliques, apostòliques i romanes, evidentment ens transmetien els seus "valors" i "tradicions".
 Totes les famílies del meu entorn, encara que no eren practicants, els grans no anaven ni a missa, però a nosaltres ens hi feien anar, seguien  els signes cristians i catòlics del moment. que era el que tocava.
Ara, quan faig memòria, em passen per davant, com una pel·lícula, alguns episodis curiosos i contradictoris, en el moment de decidir escriure aquest relat, han aparegut en el subconscient, històries fosques que vaig viure, de les que no estic gens orgullosa.
Ara que penso, jo estava molt en contra del que vivia durant aquestes dades al col·legi, però mai em vaig revelar, mai vaig fer res per intentar canviar les injustícies que es produïen, o potser si no canviar, potser preguntar perquè?? I a mes jo, encara sentia que hi contribuïa.
Quan arribaven les dades properes al Nadal, les monges ens demanaven que portéssim; arròs, sucre, llegums, xocolata i torrons, feríem lots per les famílies mes necessitades, fins aquí, res a dir, al contrari, unes famílies que teníem la sort de estar en millors condicions, ajudàvem a que altres passessin unes millors festes!!!! (En aquests moments, moltes famílies mengen gràcies a la solidaritat de molts voluntaris que durant l'any i amb " la gran recapta", intenten remeiar en part els moments tan dur que estem passant).
Però en aquells moments alguna cosa no estava clara per mi, les monges pregonaven, " Que tu mano derecha no sepa lo que hace la izquierda".
Però arribava l'últim dia de classe del desembre i es feia una gran festa al col·legi.
 Dinar de germanor, la coral i exposició de treballs de Nadal,  mes tard, tots reunits al gran saló, nosaltres vestides de gala. La "madre" superiora , totes les monges de direcció i el capellà estaven en una gran taula presidencial, dalt del escenari, nosaltres totes a baix, com veient una obra de teatre, s'obria la porta principal i en filera i amb un uniforme blau, diferent al nostre, anaven passant unes nenes com nosaltres, pujaven les escaletes del costat i anaven recollint uns lots que nosaltres, "les nenes riques" donàvem a "les nenes pobres", que feien classe en un petit annex, darrera l'esplèndid edifici de Gaudí, que no es barrejaven amb nosaltres, ni tan sols al pati i que  davant totes nosaltres, recollien la caritat de les riques.
No em quadrava, em semblava una gran farsa, em sentia malament i no sabia per que, si ho comentava a casa, no rebia una resposta que em fos satisfactòria, va ser el primer gran engany del que era conscient, els adults deien una cosa i feien un altre i per a mi era molt dur veure la cara d'aquelles nenes recollint la nostra caritat, mentre per nosaltres era un espectacle.
Decepció i injustícia, jo era petita però ja vaig veure que no per fet ser adults, podies creure el que deien, em vaig tornar una nena desconfiada i interiorment decebuda, recordo que això que em passava quan li comentava a algú, ningú em feia cas i deien no et preocupis per això, per sort a tu no et falta res. Què vol dir que a mi no em falta res??? Perquè aquelles nenes, a les qui els mancava tot, havien de desfilar davant nostre com si tinguéssim que perdonar-les hi la vida???
Segurament, cada any era la mateixa història però se que va haver un, aquest que descric, que va ser el detonant de la meva revolta interior.
Amb els anys no m'he perdonat que, sent conscient de tot això, mes aviat o mes tard no hagués fet alguna cosa per comentar-ho amb alguna monja, segurament sabia que estava mal fet, però em faltava força, decisió per enfrontar-me, o no se ben be que.
Ara se que em va afectar, ho se i forma part d'un dels records desagradables de quan era una nena.
Sempre es parlava de que el Nadal era temps de felicitat, temps on tothom estava amb la família, temps on es gaudia de bon menjar, regals, roba nova,"per Nadal qui res no estrena, res no val". Ens deien que per Nadal s'havia de ser solidari, que tothom havia de tenir un sostre i l'escalfor d'una llar i una família.
Molt aviat vaig saber que això no era així, que hi havia qui no tenia ni llar, ni família ni un bocí de pa per dur-se a la boca, així, què m'estaven dient? Quin mon era aquell?
Recordo que teniem un treballador que vivia sol, que no es parlava amb la família , que sempre anava de fonda en fonda menjant el que bonament podia, era un home savi, coneixia molt de la nostra història, havia treballat abans en una llibreria i s'havia empassat tot el que queia a les seves mans, això va ser abans de la guerra civil i quan anava a la botiga, on els meus pares havien muntat un negoci de marroquineria i on ell va continuar treballant, m'explicava tantes històries que jo no entenia a les hores!!!!  Estaven plenes d'aventures, aventures i fets reals, em parlava de llibres prohibits, impremtes camuflades i clandestinitat !!!
 Mes tard m'he anat adonant de que es tractava, llavors per mi tot era un conte, no tenia ni idea de qui era Franco, que era la república i que volia dir feixisme.
Un Nadal, quan devia tenir uns deu anys, vaig parlar amb els meus pares, volia que aquell home que estava sol, en unes dades tan significatives, vingués almenys a dinar amb nosaltres, no podíem permetre, segons els nostres principis, que no estigues en família o sota un sostre.
Que vaig dir!!! Nena, tu estàs boja? Un home que està mig malalt, que beu i passa el dia al carrer. Com vols que fiquem un home així a casa???
Crec que no vaig entendre res, precisament, per això volia que vingués a passar el Nadal a casa, per que li mancava el mes essencial, es això el que jo pensava que s'havia de fer, no deixar ningú al carrer en un dia com aquell i menys si el coneixíem, era una persona, era un d'aquelles persones que no gaudien del que nosaltres gaudíem i que segurament no es menjaria un plat calent per Nadal.
Mentre sopàvem, dinàvem i cantàvem hi havia qui plorava i patia fred i gana i nosaltres no fèiem res ni per una sola persona !!!!
Ara no puc tornar enrere, se que aquelles situacions i el rastre que durant molts anys van deixar en mi, poden tenir a veure amb les meves sensacions d'ara, any rera any acceptant aquelles injustícies i sense esma per dir res, acceptació sense lluita i el pòsit que ha deixat en mi.
 L'ACCEPTACIÓ.

  

  

Experiències d'un estiu diferent!!!!

Comença l'estiu!!!!
Després d'uns mesos interessants, de vivències inoblidables, de conèixer un ventall de persones amb les que he compartit moments fantàstics. Companys, tots companys i també amics!!!!
He sentit propers a molts dels docents que han compartit amb nosaltres el seu saber, intercanvis molt interessants i situacions plenes d'anècdotes que recordo amb emoció i que espero continuar sentint el curs vinent.
Agraeixo al destí aquell dia, on al obrir l'ordinador, buscant quelcom per fer va sorgir" La universitat de l'experiència".
Tot està resultant molt millor del que mai havia imaginat. A partir d'aquell moment he tingut experiències meravelloses i sorprenents, relacions d'amistat, intervencions en públic, treballs amb col·laboració..... Qui m'ho anava a dir !!!!.
Ara l'estiu,  amb tot el que representa de lúdic, descans plàcid i sortides a la platja, al nostre petit refugi, on tan be estem i que compartim amb il·lusió amb fills i germans!!!
Preparant un viatge a la nostra segona pàtria, Sant Sebastià, el país basc!!!
Un molt bon començament!!! Una visita a casa nostra d'alguns companys d'universitat, ho vam passar molt be, rient i recordant anècdotes de tot el viscut. Planejant sortides de tan en tan, per no perdre "pistonada",  a espectacles, nits de música en viu, sant Fermin a la casa de Navarra.......
Però ja ho diuen, a vegades proposem i planegem sense pensar que hi ha el destí que te uns altres plans.
El primer que teníem a la vista, el cinc de juliol, era un casament, el germà del meu marit havia decidit oficialitzar la seva unió amb la seva parella, una petita festa intima i molt agradable on compartíem junts amb part de la família i amics, després de molt temps que no ho fèiem per motius de viatges i de dificultats per coincidir.
Dinàvem tranquils i molt alegres quan de sobta una trucada de telèfon va trencar la màgia !!!
-Roser, el pare està a urgències, te una oclusió intestinal de pronòstic molt greu i amb poques possibilitats de sortida, a la seva edat, ja molt avançada, i com a possible solució, una intervenció quirúrgica a vida o mort!!!.
Sortim corrent cap l'hospital !!! Penso que he d'anar a acomiadar-me del meu pare, tota la resta queda en segon terme.....
Arribem i ens comuniquen que li han consultat a ell, als meus germans i la meva mare el que volen fer, deixar-lo tranquil·lament que el cos decideixi o la operació. Ell ha dit que endavant, que s'opera i que sigui el que hagi de ser, i els demés han restat conformes, com no!!!! Ell te clar que vol lluitar i que potser sigui o potser no, la seva hora.
Moments molt durs, ell 92 anys i la mare 89 anys i l'angoixa d'un pronòstic incert!!!!
Surt de la intervenció!!!! Tres dies de Uci, passem a planta i molt lentament es va recuperant amb diferents moments de dubte.
 Me'n porto la mare a casa i durant mes i mig, baixem dia rera dia a l'hospital, alguns cops tenim el dubte de trobar-lo al arribar, sort que hi ha el meu germà i la meva cunyada que també dia rera dia estan a primera hora al hospital, ja que viuen a prop, ells ens passen el "parte" diari, per cert cada dia millor i així hem anat esgotant el mes de juliol i part d'agost.
A primers d'agost, anem amb la mare d'urgències al traumatòleg, li fa molt mal la cama dreta i cap calmant ja li fa efecte, suposem que tot el trasbals dels últims dies ha empitjorat un dolor que ja feia uns dies que no es calmava i pel que els dos havien baixat a urgències aquell dia 5 de juliol. El pare només tenia una molèstia al ventre i una inflamació sospitosa, però realment la mare, en aquell moment era la que mes ens preocupava, amb aquell dolor intens que no la deixava donar un pas, els dos vivien sols llavors i vam considerar que era millor que els fessin una ullada, els va baixar el meu germà. El diagnòstic del pare, va deixar per mes tard, el problema de la mare, a la que van punxar un calmant.
Evidentment quan el pare va millorar, la vàrem dur al especialista, on ens van demanar fer-li probes de tota mena, i alternàvem les baixades al hospital amb visites al radiòleg i a tots els especialistes que ens poguessin  ajudar al diagnòstic, el mes aviat millor.
Amb tot el patracol a sobre anàrem  a cercar la opinió de l'especialista.
Diagnòstic, pròtesis de genoll desplaçada i programació d'intervenció per recanviar-la a primers de setembre !!!!
Evidentment ni viatge a Sant Sebastià, ni platja compartida amb ningú, de moment!!!!
He de dir que em sentia be, que no pensava que era una mala passada tot el que anava venint, que moltes de les coses que estaven passant eren producte d'un destí que feia dies, inclús anys que avia fet que prengués unes decisions, i que aquelles decisions, ara donaven el seu fruit, un treball d'auxiliar de clínica a un soci-sanitari, la mateixa universitat amb assignatures  sobre les emocions, el treball que vam presentar un grup de companyes i jo.... Tot m'estava ajudant a assumir una situació gens esperada i que ja havia intuït que potser algun dia arribaria però fins ara estava sent molt mes complicada del que mai havia pensat.
El meu pare va sortir del hospital força mes recuperat del que inclús els propis metges i nosaltres havíem pensat mai, tenia un ànim i unes ganes de viure que ens deixaven perplexes, la seva dependència d'una bossa externa ens pensàvem que seria  quelcom quasi insuperable per algú que tota la vida havia sigut molt aprensiu i bastant hipocondríac, res de res, ho està superant força be, ell fa la seva higiene i jo només la part mes complicada que ell ja es molt difícil que faci. També els meus germans han estat amb mi aprenent com fer els canvis i quan ell va venir a casa, el meu marit i jo vam fer una escapada al nostre petit paradís.
Es fantàstic tot el que el meu pare m'ha transmès aquests mesos, tinc millor sensació al cos que el que m'haurien donat les millors vacances a on fos.

Feina ?? Molta, i a vegades difícil, fugues, pell macerada, dificultats per trobar la millor manera d'ajustar les plaques però els dos ens ho prenem amb bon humor i aquests moments que podien ser molt extrems, es tornen cançons, rialles i no passa res, la propera ho farem millor, tranquil ja ens en sortirem !!!! Tres dies!!!! Ens ha durat tres dies!!!! Visca, visca !!!......
L'u de setembre van operar la mare del genoll, intervenció complicada que també ella està superant mica en mica però lentament, molt lentament, va perdre molta sang i li van transfondre cinc bosses, tot això i un caràcter força pessimista fa que costi una mica mes el transcorre diari, agafa atacs d'angoixa i es desespera ja que sempre ha sigut una dona molt independent, tenir que estar amb nosaltres i sentir-se depenent no li agrada, ella voldria que tot anés mes ràpid però de moment va a poc a poc.
Durant el temps que ha transcorregut des de el començament del relat, hi ha hagut paral·lelament, l'ingrés del meu cunyat, un home molt jove, 56 anys amb una malaltia degenerativa neuronal. Una lluita constant de les seves ganes de viure, contra  un destí implacable que el duia des de fa quatre anys inexorablement cap un final que ningú volíem i que malauradament vèiem que s'acostava. Un home bo, sensible i estimat per tots, un home que sempre estava disposat a ajudar, un home que al final ens ha deixat, que ja no ha pogut seguir mes el camí al costat dels que tan han lluitat per ell, especialment la seva companya, la meva germana, que fins al final, ha tingut l'aler que a ell ja  li faltava i l'esperança de que potser encara hi hauria una mica mes de temps. Juntament amb el seu fill han estat al seu costat, ell ha marxat ple d'amor i sempre el recordarem, els seus fets, la seva música preferida. ens transporten a molts moments màgics on ell es pressent.
Be, estem a la tardor, estic trista per la pèrdua, però se que ell esta descansant i que ja no es podia fer mes.
Els meus pares encara tenen coses que fer en aquest mon i fins que el destí decideixi els tenim al nostre costat, la vida continua amb moments de tot.
Nosaltres hem passat uns mesos durs i a la vegada amb una sensació de tranquil·litat per com han anat passant les coses, uns moments de grans emocions oposades, des de la por a l'esperança, des de la esperança al pessimisme, des de la tristor a la confiança, des de la confiança a l'amor i la reconciliació i l'admiració i,i,i.........Molts sentiments, emocions i sensacions, d'un estiu diferent!!!!
Roser    

Un curs a la Universitat de la experiéncia

Un dia, fa alguns mesos, amb curiositat i il·lusió vaig començar a anar a la Universitat. El curs era Pedagogia pel canvi. Viure per aprendre, aprendre per viure. No seria res d'estrany, si no fos per que al mes d'abril  feria 65 anys.
 Tot va començar un dia que buscava  per Internet, després d'haver complert la meva etapa laboral, desitjant trobar alguna cosa que m'omplis el temps, em servis com a creixement personal i també per trobar gent diversa  i compartir experiències. Se'm van presentar davant dels meus ulls els cursos de la Universitat de la Experiència i no vaig trigar un minut en fer la preinscripció.
 Arribar a Mundet, el primer dia de curs, ja va ser una experiència, era com si em retrobes amb la infància i el primer dia de col·legi, la sensació de buidor al estómac, una suor freda i una tremolor a les cames.... Res va passar que no fos bo, ens vam presentar un per un i tot seguit vàrem tenir la primera classe. Un seminari que parlava de Les Noves Tecnologies, va ser molt adient ja que després de la teoria vàrem passar a la pràctica i això va trencar el gel. Es va establir un bon ambient, alguns tenien força coneixements sobre el tema i d'altres només a nivell d'usuari, els primers ajudaven als que en sabíem menys i així va passar el primer dia. Vam començar un grup força nombrós, cinquanta persones de diferents edats i professions

Pressentia que seria un any per recordar i vaig veure i creure que estava al lloc adequat en el moment precís.

La experiència amb les assignatures optatives, també era un repta, les fèiem amb els joves i el primer dia també va ser un altre incògnita que es va resoldre d'una manera natural i tenint la complicitat de, en el meu cas, la professora que ho va fer molt fàcil. El primer semestre vaig fer Psicologia en Educació i el segon Educació per la Ciutadania.

Les assignatures del curs van ser moltes i variades però sobretot. molt properes a treballar les emocions, com Emocions i educació i un altre que ens va interessar molt com Orientacions per la transformació social. Hem tingut professors molt propers i grans especialistes amb els que hem connectat. Un seminari quinzenal, on hem treballat diferents temes, alguns proposats pel professor i d'altres per nosaltres, s'han desenvolupat  els temes en grup i hem fet una presentació davant els companys. El meu grup vam escollir, " La mort com a Tabú, l'eutanàsia ".
 En general, s'ha valorat molt be i majoritàriament, Història de la Educació Contemporània a on em fet un aprenentatge molt complert i documentat,  en d'altres s'ha  considerat que ens vam quedar curts de temps com, L'autobiografia.
 He de dir i s'ha comentat, que alguns dels temes potser es van fer repetitius i una mica pesats i van haver baixes per que no van complir algunes expectatives. El segon semestre ja estàvem mes cohesionats com a grup i també les assignatures i els treballs que vam començar a presentar, ens agradaven molt i feien que s'obris debat i anéssim perdent el pudor que el primer semestre ens tenia una mica callats.
 El taller que vàrem fer de Música, aquest segon semestre, va ser seguit amb molt interès
 Hem fet sortides didàctiques amb el professor d'història; a la Universitat Central, al Col·legi de les Teresianes de Ganduxer, vam fer un itinerari per la Barcelona del segle XVIII, i finalment, amb ell, una visita a la colònia Güell. Fora de programa vam visitar El Conservatori de música de Barcelona, la ONCE  i programat per un grup de companys, una visita dirigida al Born.
 Un grup hem fet un viatge a Cantàbria i el país Basc que per a mi i crec que a tots els que vam  anar, ha servit per conviure i conèixer millor a les  companyes i un company amb els que l'hem compartit i que ha fet que es formes un grupet, on ja ens podem considerar mes que companys, amics.
S'ha començat un projecte d'APS, on alguns companys estan organitzant, els AVISAVIS, projecten explicar contes, llegendes i anècdotes a escoles, biblioteques i residències. Estan treballant i ja ens van fer cinc cèntims el dia de la cloenda del curs.
Ens semblava interessant continuar aprofundint en algunes assignatures que, tal com he mencionat abans, ens resulten molt interessants, la nostra coordinadora,  veient el nostre interès ha aconseguit un segon curs i l'any vinent tindrem la sort de rematar aquest, amb un segon on afegirem Literatura i filosofia.
No ens avalua ningú, des de el professorat, però personalment estic fent una profunda reflexió de tot el que he viscut , del que he aprés i de com he conviscut, no se si em donaria una matricula d'honor, si es que encara es donen, però si un excel·lent. Hi ha tantes coses amb les que he gaudit i tanta la experiència que tots, tant professors, com els mateixos companys ens han transmès i d'alguna manera també sento he transmès, que el resultat es meravellós i m'engresca a continuar i aconsellar a tothom mes gran de 55 anys que ho intentin i que segur que veuran la vida d'un altre manera. Ens hem apropat uns als altres, hem conviscut  i descobert  fortaleses que estaven amagades o que ni sabíem que teníem. La il·lusió per aprendre, per compartir, per debatre i estar al dia de tot el que passa al nostre entorn. Conèixer persones, indrets i estar vius per participar d'alguna manera de tot el que succeeix al mon, adonar-nos que no som persones que estan al marge i saber que si volem podem, es la nostra millor avaluació.
Tot ha sigut un aprenentatge de experiències a la Universitat de la Experiència
Només se'm acut dir per finalitzar.

• Universitat de la Experiència? Altament recomanable.           

Esperança

Tinc esperança, per que sento que mica en mica el projecte professional de una persona molt important per mi, esta prenent forma, veig com va creixent d'una manera lenta però segura, agafant idees i preparant un bon coixí de propostes preguntes i il·lusions. Sempre ha estat esperant que un dia arribaria allò que realment el feria feliç i que a mes de ser una feina fos un plaer. Sento i desitjo que l'ha trobat, està relacionat amb el que mes li agrada i mes plaer li està donant , " la música ".També les relacions humanes, amb les que sempre s'ha sentit molt còmode, ja que té la facilitat de transmetre i rebre, això li serà  un plus, per que no hi ha res millor que fer el que realment et fa gaudir.

Durant molt de temps, he viscut la seva situació amb molta preocupació, no veia cap sortida al atzucac en que s'havia convertit el seu dia a dia, els projectes que iniciava  fracassaven i tenia por de que això li produís un estat de desànim. Quan parlàvem del tema, ell sempre tenia clar que trobaria el seu camí i acabava animant-me. No se si realment serà el projecta definitiu, però tinc esperança de que està en el bon camí i tenia necessitat de compartir-ho. 

Il·lusió

Han passat uns dies des de que vaig tornar del viatge que vàrem fer un grup de companys de la Universitat de l'experiència.
 Tot va començar quan una de les companyes del curs va comentar que seria bo poder fer una sortida junts, alguns vam creure que fer un petit viatge, podia ser una nova experiència per viure uns moments lúdics i que segur que ens serien positius. Es van començar a proposar diferents itineraris, semblava que dels triats prenia força anar a Portugal, després d'alguns contactes amb agències, la data que la coordinadora ens havia guardat, s'acostava i havíem de decidir. El viatge a Portugal era complicat ja que representava moltes hores d'autobús, mirant el catàleg que teniem, vam veure que sortia un viatge a Cantabria i País Basc a un preu molt interessant, així que un grup  vàrem consensuar anar i deixar el viatge a Portugal o al sud de França per després de la finalització del curs.
Va arribar el dia i la veritat es que semblàvem adolescents, onze majors de 55 anys plens d'il·lusió,  feia dies que des de un grup de whatsapp ens enviàvem missatges fent plans i esperant que arribés per fi el dia.
A les set del dematí del diumenge dia 23 de març, estàvem tots a la parada de Sants per agafar l'autobús. Anàvem deu dones i un home, inclús això era una situació atípica que ens creava curiositat, tampoc entre nosaltres havia molta relació i estàvem desitjant veure com aniria la convivència. Rèiem, i rèiem des del primer moment i això presagiava bones vibracions entre nosaltres, tots diferents però respectuosos amb les diferencies. L'autocar era còmode, gran i ocupàvem només 23 places, fins i tot això va ser motiu de diversió, canvis de seient i complicitats, riure, comentar i fer fotos. Tot això i encara, com qui diu, no havíem sortit  de Catalunya...
Desprès de recollir una parella a Lleida, seguim viatge fins l'hora de dinar, passat Saragossa, quan vàrem arribar feia poc que havia nevat i va ser un nou motiu de comentaris ja que no era un paisatge que pensàvem trobar. Dinar regular però primer àpat compartit dels molts que ens esperaven.
A les cinc mes o menys arribàvem al hotel Varadero a Noja, entre Bilbao i Santander, senzill però correcte, però de cap manera un quatre estrelles. Desprès de distribuir-nos a les habitacions, a fer un passeig pel poble i a la platja, era marea baixa i el paisatge semblava lunar. Fotos i caminada per recuperar mobilitat, ens va fer agafar gana per sopar. Teniem una taula parada per onze, cosa que ens va complaure i així va ser durant tots els dies.
Dilluns, pel matí a Castro Urdiales i Laredo, dos viles marineres molt maques i pintoresques, típiques de Cantàbria i que van fer treure fum a càmeres de fotos i mòbils. Poc temps per visitar però ja vàrem fer el primer tast de pinxos i vinet, abans de sortir de Laredo, rumb al hotel a dinar i a la tarda Santander. Ciutat bonica i molt senyorial que ens va agradar i vam recórrer, una part en grup i l'altre pel nostre compte.
Faig un apartat per comentar que la guia era una noia típicament càntabra en el parlar i una mica prepotent en les formes, al principi no ens ho va semblar però al final ja estàvem una mica saturats. Però hem de reconèixer que ens va donar moltes explicacions detallades de tot el que veiem.
Després de Santander a sopar i com molts dies a fer una mica de gresca a la cafeteria i desprès a dormir ja que a l'endemà ens despertaven d'hora.
Dimarts, anàvem a Bilbao i a veure el Guggenheim , a la tarda teniem lliure i vam decidir quedar-nos per la ciutat i tornar a la tarda al museu. Aquí si que ens va passar de tot, pluja i vent exagerats, problema amb els tiquets del bus que ens havia de dur a Laredo i on havíem d'enllaçar amb un altre que ens duria a Noja, be no vam poder tornar al museu, ens varem mullar com polls i alguns paraigües es van quedar a les papereres de Bilbao, vam agafar el bus però va sortir tard , en aquell moment no érem conscients que podíem perdre el bus de Noja , crèiem innocentment que enllaçaríem tranquil·lament, però no, quan arribem a l'estació ja havia marxat, se'ns va posar cara de "no pot ser". Havíem de restar allà fins les nou que sortia el proper bus a Noja..... El noi de la taquilla va ser bombardejat per nosaltres, una i un altra vegada i fins i tot érem com un mal son per ell, li preguntàvem tants cops que crec que va arribar a pensar que estàvem una mica "turutes" perquè a mes no paràvem de riure i riure..... Be vist lo vist, ens vam decidir a posar remei prenent alguna cosa per fer temps i apa a riure i a comentar i a aprofitar els moments. Quan va ser l'hora estàvem a la parada esperant no perdre l'últim bus. Al arribar i desprès de fer els comentaris i de riure i riure a dormir, el dia següent era lliure i volíem anar a Santoña pel matí.
Dimecres, Santoña pel nostre compte. Ens va encantar, plovia però després d'una estona va parar i inclús va sortir el sol, abans d'agafar el bus de tornada vam trobar un bar amb uns pinxos boníssims i ens vàrem treure de nou el ventre de penes, una vegada mes, després, al arribar al hotel no ens preocupava dinar menys, "que nos quiten lo bailao" era el nostre lema. A la tarda amb calma i fent una passejada ens vam arribar fins l'altre platja del poble que era una mica mes lluny i així fèiem una mica d'exercici per baixar els pinxos, ens va encantar, va anar molt be i les fotografies continuaven a dreta i esquerra, va haver un moment que ens vàrem separar en dos grups, be en tres al final i quan vam arribar al hotel  estàvem cansats però contents. Sopar i alguns a ballar en una sala que només i havia la música posada sense ningú, després a dormir perquè al endemà anàvem a Comillas i Santillana del Mar.
Dijous, Comillas que ens va sorprendre pels seus monuments i la casa que va fer Gaudí dita el Capricho, encara que la guia no ens va alen-tar a entrar a veure-la, dos companyes i jo si hi vam anar i va ser el millor que podíem haver fet, es una passada, ens va agradar molt i vam fer fotos d'un lloc impensable de la costa cantàbrica . Després cap a Santillana del mar que es un poble molt pintoresc i turístic que paradoxalment no te mar a prop. Seguidament al hotel a dinar i a la tarda teniem lliure i vàrem demanar que ja que l'autocar, amb alguns companys de viatge, anava a Isla i semblava un poble pintoresc, si ens podien deixar allà i després tornaríem caminant. Així va ser i ja ens veus a Isla que no estava malament però no era per tirar coets, així que com no sabíem el que trigaríem per tornar, ràpidament ens vam posar en ruta, no teniem molt clar el camí de tornada però, camina que camina i preguntant vam trobar el camí i un munt de fauna pels, voltants. Un ase, porquets vietnamites, un paó reial, ovelles, cavalls..... Fotos i mes fotos i riure i mes riure fins que vam arribar a Noja i al hotel.
Divendres San Sebastian i Zarauz, una passada, una i l'altra ciutat, he de confessar que per a mi San Sebastian es una de les ciutats mes estimades, que conec bastant, però que no em canso de visitar, com no vaig fer de cicerone per entrar al " barrio viejo " i ens varem posar tebis de pinxos i xacoli, després vàrem anar per dins fins al port i la Conxa i de nou cap l'autocar per anar a dinar, ho vam fer al antiguo a un lloc que ens van donar força be de dinar i després rumb a Zarauz, allà es va quedar, després de la visita, la Rosa Mari a casa d'uns parents, vàrem fer una passejada per tot el poble i la platja on ens va fer, el nostre company Koldo, unes fotos al costat d'una caragola i que han sortit molt maques. Després tornada al hotel una mica tristes ja que l'endemà ja sortíem rumb a Barcelona.
Resumint, va ser un viatge molt interessant pel que vam veure, per la relació que s'ha establert entre nosaltres, per diferents moments i conflictes que hem superat i sobretot pel fart de riure i gaudir, que han fet que siguem un grup d'amics a mes de companys. La il·lusió que teniem per fer aquest viatge crec que tenia raó de ser i jo particularment he aprés moltes coses i sobretot a entendre i acceptar la manera de ser de tothom i respectar i compartir amb aquesta mateixa il·lusió cada dia.
Hem rebut moltes fotografies i encara ens han fet reviure amb mes força els moments viscuts i les moltes anècdotes d'un viatge inoblidable.

Desafecció.

M'he plantejat molts cops, mes últimament, que significa per a mi la desafecció. Sentiment estrany i poc utilitzat durant molt temps. A vegades confús, que dins meu no descriu realment si es el que realment sento. La meva idea sobre el que significa i la seva semblança a la decepció, que he sentit respecte a decisions, persones i actuacions. Em vaig tornar a interessar en la seva accepció quan el President Montilla la va posar de moda al referir-se a la política, realment era un cas clar del que la majoria de simpatitzants de partits polítics estàvem començant a sentir i s'ha fet pal·les amb el pas del temps. Durant els meus anys de vida he sentit decepcions i desafeccions, quan alguna persona amb el seu comportament i després de haver confiat en ella de manera cega, t'enganya. Què es el que sentim?. Quan estàs feliç després d'haver planejat un viatge i quan per fi el fas, res es el que pensaves. Què es el que sentim?. Quan et fas simpatitzant d'un partit i el defenses amb totes les teves forces "Contra viento y marea" i de cop veus que ja no et sens representada i que el que deien era una fa-làcia de grans dimensions i que et sens traïda. Què es el que sentim?.Quan un fet, el vius amb una sensibilitat diferent a com la viuen altres persones i això et fa mal i arribes a sentir ràbia i enuig per no poder comunicar el que penses, per que no tens les paraules, per que no saps trobar la frase correcte, per que voldries que t'entenguessin sense fer mal. Què es el que senten?.Roser