Crèixer

S'acosta la data del cinc de Juliol, ja fa un any del moment delicat i ple de sensacions que vaig passar aquell dia. Por a la pèrdua, admiració per una decisió complicada, constatar que tots érem una pinya al voltant del pare i la mare i sobretot saber que tenia ànims per assumir el que anava passant.

Mes tard els aconteixements no els vaig controlar com creia i això va ajudar a que m'adones  que l'ofici de viure es quelcom mes del que podem organitzar, per molt empeny i il·lusió que hi posem.

El pare se'n va sortir i realment ha estat un any feliç i dur però que agraeixo que hagi sigut així, m'ha fet créixer molt, penso i asseguro que mes del que mai hauria cregut.

Tinc sempre un setè sentit que m'alerta de que hi ha alguna cosa que no va be, el fet de la falta de control de les situacions que se'm van presentant i que allò que JO vull, no va pel camí traçat en un moment donat, em va produir molt Estres, sentia que tot queia al meu voltant i aquesta sensació va començar a ser tan dolorosa, que creia que no me'n sortiria mai i que era el final....de seguida que vaig ser conscient vaig fer la trucada necessària i la Rosa i jo, després d'uns dies, vam esbrinar el que passava i que jo sospitava però no podia o volia veure.

Escoltar al meu voltant, prendre les decisions consensuadament, no pensar que soc imprescindible, no buscar culpables, fer una introspecció i reconèixer que les decisions precipitades no duen enlloc i deixar  que tot passi per davant del que puc assumir, fa que no pugui amb la responsabilitat que prenc i adonar-me, em fa sentir malament.

Acceptar la duresa de la situació, saber que tothom te dret a fer la seva vida i no prendre un rol que ningú m'ha demanat, això es una lliçó de vida que m'ha fet créixer de cop i ha deixat la porta oberta a que estigui preparada per fer-ho quan es presenti una situació que em superi, comprendre que a la vida, no importa els anys que tinguis, tot t'ajuda a aprendre i a créixer.

Estic vivint un pressent on hi caben forces coses, puc fer el que m'agrada, tenir el meu temps per cuidar i també per aprendre, repartir entre els meus allò que puc i vull donar, tenir cada dia una cosa bona que agrair-me i ser tot lo feliç que el meu entorn i jo, em dono!!!!

Aposto per créixer molt encara!!!!!!

Enyorança

Fins avui, no he sentit desig de transmetre aquest nou sentiment que feia temps no sentia.
Fa una setmana que hem acabat el curs d'ampliació de Pedagogia, un curs que m'ha servit per adonar-me del plaer que he sentit aprenent i a la vegada compartint amb un grup de gent molt especial, aquests dos anys de la meva vida.
 Ha sigut molt important, com he dit en altres escrits, haver pres la decisió d'entrar a la Universitat de l'Experiència.

El primer any, va ser la descoberta d'un mon nou per a mi, tant a nivell d'aprenentatge, com trobar-me amb un grup fantàstic de companys i companyes que vàrem fer un grup molt compacte i amb els que, amb alguns d'ells, he continuat aquest any, fent el curs d'ampliació.

Ara arriba l'hora de la separació, com a grup de Pedagogia, tothom agafarà un altre rumb el proper curs. Uns faran Filosofia, altres Sanitat, Astronomia o Nutrició, d'altres prendran opcions diferents.

 Jo vull intentar Psicologia, fa temps que ho penso, sempre he tingut una forta curiositat per saber d'aquesta ciència que es capbussa dins del mes intern de la persona i intenta ajudar-la ha acceptar i acceptar-se, a créixer i a superar els paranys que el fet de viure ens posa dia a dia, també conèixer per que hi ha qui te una especial sensibilitat per patir angoixes, depressions, inseguretats i esbrinar des de la conversa i la profundització com ajudar i sobretot ajudar-nos a conèixer-nos millor.
A partir d'aquest moment el grup es dissol com grup d'aprenentatge de Pedagogia, però estic segura que molts de nosaltres continuarem tenint relació, tots em manifestat que ens agradaria poder fer sortides, dinars o trobades.
En aquest moment, estic sentint ja, l'enyor dels dies passats, dels companys, professors i moments fantàstics que he passat, ha sigut un curs on he après moltes coses, on he gaudit d'aprenentatges de matèries noves per mi, com la Filosofia, Història de l'Educació Contemporània, Autobiografia .... Tot m'ha resultat molt interessant i novedos i m'ha fet sentir, en molts moments, una dona feliç.
L'enyorança d'ara, estic segura que es convertirà en una nova il·lusió el proper any, una nova experiència que em permetrà conèixer gent nova i un nou mon d'aprenentatges que segur continuaran donant-me moments de felicitat.
Espero i desitjo que continuem estant en contacte tots els companys i companyes que hem compartit tants moments bons, durant els dos anys que hem estat junts, però sigui el que sigui el que ens ofereixi el futur proper, mai oblidaré aquest temps d'aprenentatge i companyeris-me que hem gaudit. De totes maneres se que l'enyorança estarà present en molts moments, d'aqui en endavant.

Ansietat

Quina es realment la explicació, la definició quan diem que estem amb un atac d'ansietat?
Quin es el punt de partida i quina es realment la causa de sentir aquest malestar inexplicable?
Malestar que obnubila la ment , que redueix a la persona que la pateix a una soledat que no millora ni estan rodejada d'un munt de gent, que fa que perdem la capacitat de trobar explicacions, que fa que tot el que succeeix al nostre voltant ens  sigui indiferent i que res del que en mols moments em aprés sobre sentiments, resiliència i teràpies recurrents durant un munt d'anys, ens sigui eficaç.
Arribo a la conclusió que les persones que vivim tan intensament tot el que ens succeeix a la vida i que posem majoritàriament per davant els sentiments, ens fa ser emocionalment febles, que una petita contrarietat, una baixada del control, perdre el que ens dona un cert confort en els nostres organigrames de vida, ens desmunta tot el que ens protegeix i que sense adonar-nos, hem construït al nostre voltant per protegir-nos. Per la petita escletxa que es produeix en la cúpula que hem construït, entren les pors, les inseguretats i allò amb el que portem una vida lluitant i que crèiem que havíem controlat, que estàvem convençuts que no tornaria a succeir i que ens troba una i un altre vegada amb la guàrdia baixa.
Tot el que ens passa, segur que es per créixer, de tot se'n treu un profit o un aprenentatge, segur que deu ser així i jo en tinc un munt d'exemples, però el dolor i la impotència que es sent quan vius un episodi com aquest, que dura i dura i pel que finalment has de buscar crosses, a base de medicaments per aixecar el cap, quan sents que t'enfonses en un pou sense fons, te per mi una explicació poc real.
No vull, no puc i em revelo a sentir aquest dolor i a creure que alguna cosa amagada dins meu te aquest poder sobre mi, sentir que en qualsevol moment s'apodera de la meva voluntat i que quan mes em nego a acceptar que esta aquí amb mi, mes mal em fa i mes em costa trobar com lluitar per controlar o superar o simplement acceptar que està passant. Se que si he sortit altres cops també ho faré ara, sempre busco ajuda, mai em rendeixo a la fatalitat però el mes difícil per mi es l'acceptació de estar en el moment feble i que he de viure amb tranquil·litat aquest episodi, sentir, patir, plorar i deixar que el meu organisme faci un camí natural, però de nou un impediment que encara no se com es diu, que he d'analitzar, em fa sentir realment malalta i aquest serà ara el meu pròxim objectiu, saber acceptar tot el que ve, deixar que passi i trobar com ajudar-me a superar-ho.
Analitzar el que em passa i com donar la volta a les coses per que una emoció negativa esdevingui una positiva, saber que tot ve d'episodis, vivències i moments que han creat en nosaltres un mimetisme amb altres episodis del dia a dia que ens transporten a d'altres moments dolorosos que no tenim superats.
Quan superaré aquesta nova recaiguda, es segur que serà un pas mes a trobar a felicitat del moment i sumar-la a tants d'altres moments felices que fan de la meva vida un recull de vivències que valent molt la pena viure.