dimarts, 3 de desembre del 2013

Retrobament

Estic amb un neguit que podríem dir interessant, ens hem assabentat que el dia 9 de Desembre farem una sortida pedagògica a les Teresianes de Gaudi. Fins ara res fa pensar que això hagi de produir neguit, tampoc el fet de ser un recinte religiós, em farà sentir res especial. Però si, que es on vaig passar tots els meus anys escolars, se'm barrejant mil histories en el cap, bones regulars i per dir alguna cosa, complexes. Allà vaig conèixer un mon diferent, segurament pels temps que corrien era un privilegi anar a les teresianes, tenien molt bon prestigi i els pares llavors volien lo millor de lo millor, mai els podré retreure el seu desig.
Vaig començar a anar amb nou anys,venia d'una escola parroquial de barri que res tenia a veure amb aquell edifici, tampoc amb la forma de funcionar i amb els espais enormes on ens podíem perdre amb facilitat, no en soc conscient però coneixent el meu instint de supervivència , imagino que em vaig enganxar a alguna de les companyes veteranes i allà radera seu vaig anar coneixent aquell majestuós col·legi on vaig passar vuit  anys de la meva vida. Ara després de molt i molts anys, desitjo i temo tornar, no se com explicar-ho però se'm venen al cap tantes coses.... Se que ja no trobaré ningú d'aquell temps, però si que em retrobaré amb les olors, les parets, la capella on vaig anar a deixar el ram de novia, recordaré la Salve Regina que em van cantar les monges, només per nosaltres. La classe de música, no se si encara serà com abans amb els quartets folrats de suro on assaijàrem i el piano de cua enmig de la sala. Recordaré a la madre Concepcion Alvarez, la meva mestre , amiga i confident dels últims anys, el menjador, els passadissos llargs, el gimnàs, els dormitoris, on vaig estar interna un estiu per suspendre....... Gaudí si, recordo molt be el claustre i el edifici principal, però no era conscient que era una joia arquitectònica, jo només sabia que era una nena que corria pels passadissos, pujava i baixava les escales reia i plorava perquè alguna cosa no encaixava  en el meu interior, entre el que allà sentia i el desig de estar en el meu ambient, trobava a faltar els pares i els avis, amb el que havia estat uns anys, i potser aquella petita escola parroquial on tot era mes planer i fàcil. També se que allà a les teresianes vaig passar bones estones però el sentiment de solitud i una sensació de desigualtat m'ha perseguit com a record tota la vida. Es natural que senti neguit i ara a la meva edat,
curiositat i alegria de retrobar aquests sentiments que d'alguna manera estan encara penjats d'aquelles parets.